El projecte DARK demostra una forta correlació entre la presència de druses en el fons d’ull i l’empitjorament de la funció d’adaptació a la foscor
Els resultats de la investigació, duta a terme amb la col·laboració de la Fundació Josep Palau Francàs, concorden amb el fet que els dipòsits drusenoides es localitzin just per sobre de la capa de fotoreceptors de la retina.
El temps d’adaptació a la foscor es de neix com el temps necessari després d’un enlluernament per recuperar la sensibilitat fins una certa intensitat d’estímul, definida en aquest estudi com 5×10-3 cd/m2. Aquest té a veure amb el temps que necessiten els pigments dels bastons, fotoreceptors encarregats de la visió en baixa il·luminació, per regenerar-se.
L’estudi ha diferenciat entre els pacients amb druses toves i els pacients amb un fons d’ull format majoritàriament per druses reticulars degut a la diferent localització en les capes de la retina d’aquests dos tipus de druses.
La investigació conclou que els pacients amb druses mostren una capacitat d’adaptació a la foscor més pobra que els pacients del grup control (sense problemes visuals i amb un fons d’ull normal). Aquest deteriorament s’accentua en el subgrup de druses reticulars, fet que concorda amb la localització perifoveal de les mateixes i que coincideix amb la zona on hi ha una alta densitat de bastons.
La Barcelona Macula Foundation: Research for Vision (BMF), en col·laboració amb la Fundació Josep Palau Francàs, ha dut a terme l’estudi DARK: Deteriorament de la funció d’adaptació a la foscor en pacients amb druses. Aquesta investigació l’ha realitzada la col·laboradora de la BMF i coordinadora d’assajos clínics de l’Institut de la Màcula, Míriam Garcia, optometrista i Màster en Investigació Clínica, sota la direcció del Director Mèdic de la BMF, Dr. Jordi Monés i el co-investigador Dr. Marc Biarnés, epidemiòleg clínic i investigador. Com també ha comptat amb la col·laboració de la Dra. Anna Sala Puigdollers, retinòloga de l’Institut de la Màcula.
La investigació pren en consideració que hi ha estudis que postulen que la presència de dipòsits drusenoides pot impedir un correcte transport de molècules entre fotoreceptors i l’epiteli pigmentari de la retina, la qual cosa comporta una adaptació més limitada a les condicions de baixa il·luminació. Es considera l’evidència que les druses reticulars són fortes predictores de la progressió tant de la Degeneració Macular Associada a l’Edat (DMAE) neovascular com de l’atròfia geogràfica (AG), que és un dels estadis més avançats de la DMAE. Des d’aquesta posició, esdevé clau interpretar el paper que exerceixen aquests tipus de druses en la patogènesi de la DMAE.
En investigacions prèvies dutes a terme a la Universitat d’Alabama es va quantificar la funció d’adaptació a la foscor comparant diferents edats i estadis de DMAE, i van concloure que aquesta funció empitjora amb l’edat, i a mesura que avança la patologia.
L’estudi DARK ha comparat el percentatge de pacients amb druses toves o reticulars que pateixen alteracions en la funció d’adaptació a la foscor en comparació d’un grup control de retina sana. També s’han quantificat les diferències de temps d’adaptació a la foscor entre els subjectes amb druses toves i druses reticulars. Això s’ha fet establint i comparant la mediana del temps d’adaptació a la foscor RodInterceptTime (RIT) per a cada subgrup, a través de l’instrument AdapDX (Maculogix®).
S’han seleccionat pacients de més de 50 anys amb predomini de druses toves o reticulars associades amb estadis primerencs de DMAE en un ull i sense altres patologies per al grup de casos i subjectes sense patologia ocular per al grup control. Dos observadors independents han classificat els subjectes, a partir de les imatges del fons d’ull i la tomografia òptica de coherència, segons presentin druses toves, reticulars o cap de les dues patologies.
Tots els pacients s’han sotmès a una anàlisi del RIT, considerant el temps de recuperació de la sensibilitat visual a 5×10-3scot cd/m2 com a variable principal. Un RIT superior a 12 minuts s’ha considerat anormal i, si després de 20 minuts no s’ha pogut determinar el temps d’adaptació a la foscor, s’ha considerat que el pacient tenia un RIT de 20.
La comparació de la mediana del RIT entre els grups (test de Mann-Whitney) s’ha considerat la variable principal, mentre que els resultats secundaris han inclòs la comparació del percentatge de RIT anormals entre grups (test de Fisher exacte), la comparació de medianes del RIT entre el subgrup de pacients amb druses toves i el subgrup amb druses reticulars (test de Mann-Whitney) i un model de regressió lineal multivariable per avaluar la contribució independent de les característiques basals en el RIT.
S’han inclòs 20 ulls de 20 pacients, 12 amb druses (8 amb druses toves; 4 amb druses reticulars) i 8 controls. Els grups eren similars en totes les característiques basals mesurades (edat, sexe, millor agudesa visual corregida —MAVC-, pressió arterial, diabetis, hàbit tabàquic, antecedents familiars de DMAE; p≥0.08).
Els pacients amb druses han mostrat un RIT més alt en comparació amb els pacients control (20 vs 6.46 minuts, p=0.001), mentre que no s’ha trobat diferència estadísticament significativa entre els pacients amb druses toves i els pacients amb druses reticulars (18,7 vs 20, p=0,11), encara que tots els pacients amb druses reticulars han mostrat un RIT superior als 20 minuts. La presència de druses i l’edat (p≤0,047) s’han associat amb taxes de RIT més altes després d’ajustar-se les variants de sexe i de MAVC.
L’estudi ha conclòs que els pacients amb druses tenen un RIT més alt i, per tant, l’adaptació a la foscor és pitjor que la dels pacients-control. En aquesta mostra, més dels 90% dels pacients amb druses han manifestat un RIT anormal. El fet que el RIT no s’hagi pogut determinar en cap pacient amb druses reticulars — com dèiem, tots han superat els 20 minuts — els atribueix una molt pobre capacitat d’adaptació a la foscor.