Una nova hipòtesi sobre la progressió cap a l’atròfia geogràfica
A l’estudi Drusen ooze: A novel Hypothesis in Geographic Atrophy, publicat recentment a la revista científica Ophthalmology Retina, el Dr. Jordi Monés, MD PhD, Director de l’Institut de la Màcula i Director Mèdic de la Barcelona Macula Foundation, juntament amb Míriam Garcia, MSc, el Dr. Marc Biarnés, PhD, el Dr. Aparna Lakkaraju, PhD, i la Dra. Lucia Ferraro, MD, descriuen noves troballes relacionades amb les druses, i proposen un mecanisme de progressió cap a l’atròfia geogràfica (AG) en pacients amb degeneració macular associada a l’edat (DMAE).
La DMAE és la principal causa de pèrdua irreversible de visió en els països desenvolupats. És una malaltia inflamatòria, crònica i progressiva, que dóna lloc a la pèrdua de visió central degut a la degeneració de la màcula (la regió central de la retina).
S’han descrit noves troballes relacionades amb les druses en pacients amb DMAE
La AG està associada amb la pèrdua d’agudesa visual degut a la pèrdua de l’epiteli pigmentari de la retina (EPR) i els fotorreceptors, i és una conseqüència del progrés de la DMAE. Mitjançant l’ús de tècniques d’imatge com la tomografia de coherència òptica (OCT), es pretén conèixer millor els esdeveniments més inicials del procés de l’atròfia per entendre’n més bé els mecanismes i així estar en millor posició per cercar la manera de frenar o evitar la progressió de l’atròfia. En la gènesi i progrés de l’atròfia encara hi ha molts mecanismes o processos no compresos.
L’atròfia geogràfica progressa a una mitjana de 1.5 a 2.6 mm2/any.
A l’estudi s’hi han analitzat 48 ulls de 33 pacients amb druses toves (dipòsits extracel·lulars localitzats sota la retina, compostos per lípids, proteïnes i altres elements que s’acumulen, augmentant el risc de patir les formes avançades de DMAE). Les druses s’han analitzat mitjançant OCT i altres tècniques d’imatge de la retina per caracteritzar l’associació entre el seu col·lapse i l’AG durant un període de seguiment de 18 mesos com a mínim.
Una nova hipòtesi explicaria l’allau d’esdeveniments que es produeixen en la progressió de la DMAE cap a l’AG
Dels 48 ulls estudiats, 19 van presentar al menys una drusa col·lapsada en aquest període (39.6%) i s’hi van analitzar les característiques següents: zones d’EPR hiper-reflectiu, és a dir, EPR localitzat sobre les druses amb increment de reflectivitat; un o més punts hiper-reflectius (HRD), que són zones d’EPR hiper-reflectiu, però de manera discontínua; i punts iso-reflectius o drusen ooze a la capa de fotorreceptors que presenten una reflectivitat més gran que la dels fotorreceptors, però menor que la de l’EPR hiper-reflectiu adjacent.
Es va realitzar una anàlisi on es va observar que el 66% de les druses que mostraven punts iso-reflectius van desenvolupar característiques d’atròfia durant els següents dos anys comparat amb el 4.9% de les druses que no presentaven ni punts iso-reflectius ni HRD. Per tant, la presència dels drusen ooze sembla precedir el col·lapse de les druses i per tant podrien tenir un paper fonamental en la cascada d’esdeveniments que porten al col·lapse de les druses i al desenvolupament de l’AG en un espai curt de temps. L’aparició dels HRD amb els drusen ooze representen el punt de no retorn en el desenvolupament de l’AG.
L’estudi contribuirà a l’augment del coneixement dels mecanismes involucrats amb l’AG
Els autors plantegen la hipòtesi que les drusen ooze podrien activar la superfície apical de l’EPR sobrepassant la seva capacitat de manteniment de l’entorn dels fotorreceptors, la qual cosa conduiria a la mort de l’EPR, probablement a través de la piroptosi i la necroptosi (mecanismes de mort cel·lular precedits per la inflamació en la degeneració de l’EPR en el context de l’AG). Aquest fet el succeiria l’alliberament incontrolat continu del material intracel·lular, que activaria encara més les cèl·lules de l’EPR veïnes, propagaria la mort cel·lular i promouria la progressió GA com un cicle viciós de cèl·lula a cèl·lula.
Imatge A: imatge de la retina en infraroig i al seu costat una secció OCT en la qual es veuen unes druses (en major detall, imatge B). Imatge B: una drusa que mostra sortida de material a les altres capes de la retina (drusen ooze). Imatge C: Retinografia d’un pacient amb nombroses druses, hiperpigmentacions i hipopigmentacions. La fletxa indica la drusa que hem vist en la imatge OCT anterior.
El punt fort de l’estudi ha estat l’observació detallada, precisa, dinàmica i d’alta resolució de les característiques de les druses i de la progressió cap a l’AG, duta a terme mitjançant SD-OCT. Aquestes troballes poden contribuir indirectament a l’augment del coneixement sobre mecanismes cel·lulars involucrats en l’AG i fomentar l’ús del SD-OCT per complementar la histologia i aclarir les vies cel·lulars en les malalties de la retina.
Identificació mitjançant SD-OCT d’una drusa que comença el procés d’atròfia. A) S’observa una drusa sense irregularitats, però amb hiper-reflectivitat en el RPE superposat. B) El RPE mostra irregularitats i punts hiper-reflectius per sobre. C) Els danys en el RPE són més evidents amb la presència de punts iso-reflectius — el drusen ooze.