Jordi Monés presenta a ARVO la hipòtesi del Drusen ooze durant la sessió sobre Noves perspectives a la formació de depòsits sub-RPE

El Dr. Jordi Monés, MD PhD, oftalmòleg, especialista i investigador en Màcula, Retina i Vitri, ha presentat la nova hipòtesi “Drusen ooze, a novel hypothesis in GA” en el marc del projecte EYE-RISK, durant el SIG (Special Interest Group) “New Perspectives on sub-RPE deposit formation: discussing clinical and molecular progress”, liderat per Imre Lengyel de la Queen’s University of Belfast (QUB), partner també de l’EYE-RISK Project. Aquesta sessió va comptar amb la participació d’altres experts internacionals com Christine Curcio, Srinivas Sadda, Céline Koster, David Simpson i Richard Thompson.

“L’eliminació de les druses abans de danyar irreversiblement la RPE podria prevenir la progressió i la gravetat de la malaltia, fins i tot sense dirigir-se a la causa principal de la Degeneració Macular Associada a l’Edat (DMAE). Les druses són tòxiques per si mateixes i propaguen un cercle viciós. Es necessiten teràpies dirigides a les druses”, va concloure el Dr. Jordi Monés. També va facilitar l’article que exposa aquesta hipòtesi, publicat a la revista Ophthalmology Retina, pels assistents.

Anita de Breuk, de Radboud University Medical Center (RUNMC) va presentar “Development of genotyping Assay for AMD: the EyeRiskEU Project”, un estudi realitzat pel consorci EYE-RISK en el que està integrada la Barcelona Macula Foundation, sobre el desenvolupament d’una plataforma pel genotipat de pacients amb DMAE. El Dr. Jordi Monés, comptava entre el grup d’autors juntament amb investigadors internacionals de l’Erasmus Medical Center i la Université de Bordeaux, entre altres.

L’estudi parteix de la premissa que actualment les proves genètiques es limiten a un baix nombre de variants. L’objectiu d’aquesta investigació ha sigut desenvolupar una plataforma de genotipat de la DMAE que cobrís totes les variants genètiques conegudes actualment i que poguessin detectar variants rares en els gens relacionats amb la DMAE. D’aquesta forma, es podrien desenvolupar puntuacions de risc genètic per la malaltia de cada pacient, avaluar les associacions de variants genètiques amb la DMAE, i establir una genotipificació validada de la DMAE.

Al llarg d’aquest estudi es van genotipar 4.718 mostres de 2.428 pacients amb la malaltia i de 1.297 individus sense aquesta. Setanta polimorfismes d’un únic nucleòtid (SNP) van ser genotipats amb èxit, mentre que disset SNP van ser descartats degut a problemes de cobertura o de mapeig, desviació de l’equilibri Hardy-Weinberg (P < 10^-4), baixa concordança de genotipus amb altres plataformes de genotipat (<95%) o amb una alta proporció de genotipus perduts per SNP (>10%).

Als SNP genotipats amb èxit es va observar una alta taxa de concordança entre la plataforma del consorci EYE-RISK i altres plataformes de genotipus (96,02% – 99,96%). Les freqüències al·lèliques  dels SNP i les ràtios de probabilitat per a l’associació amb DMAE eren similars a resultats prèviament reportats.

La seqüenciació de les regions codificants i adjacents de 10 gens relacionats amb DMAE i tres gens mimètics a la DMAE van identificar 2.830 codificacions rares diferents o variants de splice site, que s’analitzaran més detalladament per determinar la seva implicació a la DMAE mitjançant proves d’associació d’una única variant, proves de carga genètica i correlacions genotip-fenotip.

En conclusió, es va desenvolupar una completa plataforma de genotipat de la Degeneració Macular Associada a l’Edat que va genotipar amb èxit 70 SNP i les regions codificants de 13 gens relacionats amb DMAE i gens mimètics de la DMAE.

Erkin Acar, investigador també de Radboud, va presentar “Metabolomics in AMD”, destacant l’identificació de 82 metabòlits associats amb la DMAE, remarcant el paper dels lípids i animoàcids i el metabolisme energètic en aquesta malaltia.

Finalment, Soufiane Ajana, de la Université de Bourdeax, va presentar: “Development of a prediction model for advanced age-related using penalized machine-learning approach: the EYE-RISK Project”. Ajana va destacar que el model de predicció de l’EYE-RISK inclou un conjunt més ampli de predictors i capacitats que els models publicats fins ara. Aquest model pot ser molt útil per identificar pacients amb un alt risc de patir DMAE avançada.

Tots aquest resultats formaran part d’una eina de predicció del risc de patir DMAE i el seu progrés que serà presentat en forma web properament. Per a més informació sobre aquest projecte: eyerisk.eu